Xerrada per a pares d’adolescents i prevenció de drogues del 21 de febrer de 2011 a l’Escola Pía de Terrassa

Trobo a faltar a rabiar un aula, no s’imagina quan! Trobo a faltar els passadissos de l’institut i aquells alumnes una mica trapelles que sempre duia el meu voltant, això és el que més costa de la meva nova feina,m’enyoro de quelcom tant frikie com el timbre que sonava entre classe i classe, que pasi el matí i jo no sàpiga quin hora aproximada és de memòria,que hagi de mirar el rellotge en dur a pensar cada estona amb l’institut, no m’havia adonat però el timbre que separava les classes m’ajudava a dur la meva vida en cert ordre horari .Quan sonava després del pati sabia que eren les 11.30 i quan tornava a sonar sabia que m’havia d’afanyar a fer el que fos xq havia entrat en la meva última hora laboral (matinal) Ara ningú m’avisa de quan temps en queda per fer les coses i aquesta petita estupidesa és quelcom que en fa pensar molt en l’institut.

Sovint penso en aquell consell que en va donar un amic respecte la nova feina, penso en  que tinc que trobar la meva petita malícia a fer diària, l’estic cercant xq  francament en cal.

Quan un vol abandonar per sempre  el Departament d’Educació de la Generalitat,a més de comprovar que és una mica més difícil del que sembla,  et fan signar un document una miqueta desagradable on diu quelcom així com que ets un dimoni que renúncies a una plaça de treball  que ocupés, a més et diuen que seràs donat de baixa de tots els serveis XTEC, entre ells el correu, i això la veritat et deixa un sabor de boca una mica agre.

Avui sobre les 13.30, m’ha sonat el mòbil era la  Carme [i]la Inspectora d’Ensenyament de l’institut on treballava, ella i jo només hem coincidit un any, els altres quatre va estar un altre persona en el seu lloc, l’Eulàlia, una persona que en va ajudar molt i amb la qual   vaig intercanviar mails d’agarïment mútu, el passat juliol, quan en vaig acomadiar de l’institut, només volia en nom pròpi i del Departament transmetre’m el seu agraïment per les tasques fetes els darrers cinc anys, les seves paraules plenes de bones intencions, m’han emocionat, no m’ho esperava i tampoc calia, ha estat extraordinari.

 DE VERITAT VISCA LES PERSONES, TINC GANES DE FER-NE DIFUSIÓ DE LA TRUCADA, NO X MI SINÓ EN PENSO QUE LI DEC AL DEPARTAMENT X HAVER-ME ENFADAT AMB EL TEMA DEL CORREU

Dijous dia 1 de setembre a les 9.15 s’inicia per a mi una nova etapa laboral , l’Ajuntament de Sant Fost en torna a acollir, després de les converses que he tingut aquests dies amb els responsables municipals, espero no decebre a ningú, com diu aquell amb il.lusió.

Encara no he començat i avui ja he comès un primer error amb la meva propera activitat professional, aniré amb molt més conte, no vull obsesionar.me però en conec, ntentaré no pensar fins a finaks d’agost.

Dels 10 links que acompanyen aquesta pàgina, només 1 durant el 2011 manté una activitat amb una mitja d’un Post cada setmana, inclòs aquest, quan els vaig possar tots ells eren blogs molt actius i interessants, a mi cada cop en fa més mandra escriure el blog, per tant he decidit tancar-lo, quan? A finals del 2011, xq aquesta data? Doncs perquè sí, i llavors què? Faceebook? Twitter? Segurament faceebook correrà la mateixa sort, twitter no , xq? doncs xq encara m’agrada

Fa dies que vull escriure en aquest blog, quelcom sobre la meua marxa de Les Termes, però no puc, emocionalment ha estat massa difícil, massa dur, cal pair-ho i ja en parlarem, ha estat un tracte increïble el dispensat per tots i tothom , és un deute que tinc i ho faré quan pugui, també penso en la duresa de la vida professional, i és que  si ahir dijous finalitzava a Sabadell el meu periple laboral…

…avui divendres tancava amb la Diputació de Barcelona  els bolos de xerrades del proper trimestre , Cabrera de Mar, Manlleu, Palau Solità i Plegamans, Centelles , Vallirana,El Masnou, Mancomunitat La Plana, Cervelló i Vilassar de Dalt, són els municipis on seré d’octubre a desembre de 2011, ara toca tancar llocs i horàris, tots ells el vespre clar, tots aquests dies tornant molt tard a casa…

…I dilluns vinent inici del curs Aprendre a Aprendre a Cerdanyola del Vallès, dos grups de 10 joves els que intentaré ajudar a motivar per a reempendre els seus estudis al setembre allà on els van deixar ja fa anys, allí estaré  durant les properes tres setmanes, amb una excepció el 14 de juliol, dia en que un compromís professional per resoldre d’una altra historia laboral futura i que ja explicaré quan sigui una realitat,  farà que hi vagi un substitut.

En penso  que en la definició de multitasca, haurem d’aconsellar al filòsof i amic  Enric Gil, que hi  faci  alguna  referència a l’estat emocional en el que viu algú que ha de canviar tants cops de vestit laboral, i és que malgrat  conec molta gent  que procura mantenir apartada  la vida personal de la laboral, jo fa temps que vaig renunciar a aconseguir-ho, i clar tot això té un cost

 Des d’allí estic desenvolupant , el que per a mi era més que un pla, el meu comiat. He canviat  sovint de feina , sempre però de manera més o menys ràpida, mai havia tingut tant temps com enguany per acomiadar-me i fer-ho bé, de tots i tothom, aquests dies he establert comunicacions via telèfon, mail , o personal  amb la Lorena, en Jordi, la Pilar, l’Olga,  la Maribel, la Judith , el Carlos, i en Xavier tots ells són professors/es que van estar a Les Termes i que vaig descobrir un dia que tenia el seu telèfon mòbil gravat el meu.  Per  a mi tenir el telèfon mòbil d’un profe, vol dir que hi hagut quelcom més que una relació Professional, en quans profes hauré coincidit en aquests cinc anys?  jo calculo que uns 150, aproximadament, i  quans telèfons tinc? 10 com a molt això vol dir alguna cosa, la veritat té que sovint les emocions està a  flor de pell.

Pels que els queden, ja ho tinc tot calculat, sé que faré , quan , i on, bé tot tot no, encara  en queda algun serrell per tancar. Avui m’han comunicat oficialment que podia continuar cinc anys més a Les Termes, i no només m’ho han comunicat sinó que m’ho han demanat , no era un acte baladí, era un acte premeditat, amb traïció, nocturnitat i alevosía,  hi havia present el meu admirat , respectat i estimadíssim Ferran Garcia (ell també canvia d’aires), la meva resposta ha estat demanar un plac raonable per pensar-ho i consultar-ho, de totes maneres en sortir de la reunió , ho tenia clar, la decisió està presa, m’afalaga la proposta, i sobretot no volia ofendre el meu interlocutor, per això la demanda de temps, però la decisió és ferma , més tard m’he trobat el savi Ferran pels passadissos i m’ha dit quelcom que encara dona voltes el meu cap i en temo que ho farà per molt temps:

Ricard, vostè ha comès un error irreparable amb aquest institut, ha establert un vincle emocional, ha sentenciat.-

GRAN, MOLT GRAN FERRAN!

http://www.prevenciopuntcat.org/urb.html

Dijous passat a l’Agrupació pedagògica Tecnos de Terrassa, finalitzaven amb en Pere la temporada de Xerrades i cursos d’enfortiment del  Rol Parental 2010/11, sortíem a prop de les 12 de la nit i ambdós coincidíem ha estat esgotador però súper edificant i és que enguany hem tingut que anar fins a 10 cops a la mateixa població:  Collbató, fina a 5 a llocs com a  Esplugues, o  Sant Antoni de Vilamajor,  o d’altres dos com ara Terrassa o Igualada, sense oblidar aquells on hem fet una sola xerrada San Joan de Vilatorrada, Manlleu, Sant Andreu de la Barca, l’Atmetlla  del  V.

Dèiem amb el Pere quin ha estat el moment més edificant de tots, per ami sense dubte la fredor de Sant Antoni o Collbató, al sortir de les xerrades sobre les 11 de la nit, aquell fred al cos, aquella olor a fusta cremada per tot el poble, i aquelles mares que malgrat tot volien continuar parlant de l’educació dels seus fill/es, hòstia quin valor que tenen tots/totes plegades, i és que com diem sempre al final de les xerrades, segur que els que venen a les mateixes són els que menys ho necessiten, malgrat tot venen.

Ja tenim 10 xerrades tancades per la propera temporada que ens duran abans de que finalitzi l’any a pobles com Cabrera de Mar o Viladecavalls que no hem estat mai, serà la propera la setena temporada, comencem a donar símptomes de fatiga.Un cop més gràcies a l’ârea de benestar Social de la Diputació de Barcelona per confiar en el nostre producte

El programa  Suma’t 2010 , es tracta  d’una idea del Tripartit, molt polèmica en el seu moment, destinat els joves de la generació NI_NI   que pretén estimular la formació i l’aprenentatge de les persones que han abandonat el sistema educatiu prematurament i acompanyar i estimular el desenvolupament de les competències bàsiques i tècniques necessàries per a la seva inserció laboral. Els destinataris del programa són persones joves desocupades majors de 18 anys i menors de 25 anys que no han finalitzat l’educació secundària obligatòria.

Doncs bé a final de febrer , la gent d’Assoper m’encerregaren el disseny de la part de les competències bàsiques per a desenvolupar a un dels primers Ajuntaments que l’impulsaven a tot Catalunya, per tant no hi havia bibliògrafa on agafar-se , concretament a Rubí, vaig encarrilar la tasca pensant en tot un seguit de joves , que no volen estudiar i que estan allí per una promesa d’oferta laboral futura, però que el seu interès en aprendre era nul, és a dir molt guiat pels estereotips de la generació NI:NI, tanmateix en vaig reservar una participació com a formador, per tal de poder veure el grup in situ i readaptar l’encàrrec en funció del desenvolupament del curs.

La meva sorpresa va ser gran,  el primer dia  a les presentacions el 100×100 de l’alumnat deia que havia estat molt mala idea haver deixat l’ESO sense aprovar, aquest esperançador inici  va créixer a les dos setmanes, quan vaig comprovar que tot allò que havia dissenyat és quedava curt, davant les ganes de l’alumnat en aprendre matemàtiques i llengua fonamentalment, volien aprendre per dos motius, treure’s l’ESO i segon i fonamental no fer el ridícul, en deien que malgrat el que diu la gent els sap greu fer faltes d’ortografia , o tenir dificultats en operacions matemàtiques. La veritat és que va estar una experiència fascinant i molt enriquidora

Aquests dies de festa, estic preparat un nou encàrrec de la mateixa gent, Assoper, per un altre Ajuntament vallesà a desenvolupar al Juny-Juliol, recordo la experiència rubitenca i m’assalta un neguiteix gran per què penso en els meus alumnes de l’institut, i el perquè  no sé transmetre   aquestes dues premisses que feien moure els altres? Què falla, en el sistema? Cal que l’home és doni de nassos en la seva crua realitat per a que busqui solucions?

Buff, sense paraules, fa cinc anys  quan vaig arribar a Les Termes, no ompliem la matricula ni per casualitat, enguanny per segon curs consecutiu som l’institut més demanat de Sabadell, més endavant ho analitzaré , ara mateix ni en crec que l’Ajuntament ens hagi concedit la Medalla d’Honor de Sabadell per a l’Institut Les Termes, per la seva tasca pedagògica i la seva capacitat d’innovació en la formació educativa, personal i professional dels joves del barri. primer institut que la rep, bufff que fort

Demà dia multitasca al màxim, al matí a Barberà amb els meus alumnes adults de comunicació, migdia-tarda alumnes adolescents a l’institut, i al vespre/nit xerrada per adults amb el titol LIMITS I NORMES PELS ADOLESCENTS a l’Ajuntament de Collbató, a la nit arribo destrosat més mentalment que físicament.

En Rafa, és un professor d’anglès amb el que vaig tenir la sort de coincidir a un institut  tot un curs, recordo que els dos els dijous teníem una hora i mitja per dinar i durant tot un curs varem dinar junts, allò donar per una amistat que és va conservar via mail, un cop el curs finalitzat i fins i tot viàrem fer un sopar a Barcelona,el curs següent, i més tard, com en tants d’altres ens  perdem la pista. El Rafa era un tio alegre i molt divertit, tenia moltes vivències increïbles, doncs el seu domini de l’anglés l’havia fet viure a mig món, sempre fent tasques docents, ell deia que fora era profe d’espanyol i aquí era profe d’anglés, en definitiva ell era un GRAN PROFE, un tio atlètic, graciós, una meravella de persona, inquiet , molt inquiet, sempre fent coses noves.

En els últims quatre mesos, vaig molt sovint a l’Hospital Taulí de Sabadell, l’internament d’un familiar molt proper, fa que gairebé cada dia, vagi el centre, no he gossat escriure res abans fonamentalment per què la meva resiliència en deia que era millor no parlar-ne , però la veritat és que molts cops he estat temptat ja que les històries de vida que he vist en allà molts cops m’han colpit força, ara bé el d’avui m’ha sobreimpressionant tant que després d’una reflexió profunda he decidit escriure per si pot servir algú

I és que avui, quan he baixat de la planta novena, fins la quarta, una veu tenuosa ha pronunciant el meu nom, he girat el coll per a veure qui era qui m’interpel·lava i he vist un noi molt prim, amb aspecte demacrat, força encorbat, que es sostenia en un bastó metàl·lic que servia alhora de suport per una bossa que duia alguna mena de medicament, els 30 segons d’iniciada la conversa l’he reconegut, era en RAFA.

Abans de que jo pogués preguntar res, abans de que jo obrís la boca, ell s’ha llençat a explicar-me que tot just fa un any se’n va anar a Texas (EEUU) a treballar de profe, que allí el feien donar classes 40 hores setmanals, en un barri de nois molt delinqüents, i que mica en mica el va atacar aquesta enfermetat tant comú al món occidental anomenada estres, que ell volia continuar i no va voler parar, va començar a menjar malament, a perdre pes, però no li va donar importància, per què ell volia continuar, va començar a no dormir, a carregar-se d’estres, fins que va tenir que visitar la seva assegurança privada, que li van diagnosticar això mateix :ESTRES, però allí no es pot permetre el luxe d’agafar la baixa, el complicat sistema de protecció americà fa que si no treballes no cobris, l’estrés és normal li dient has d’aprendre a conviure amb ell.

Finalment desprès de perdre 18 kg, va estalviar el suficient per tornar a Barcelona, aquí li han diagnosticat una infermetat “rara” (un cas cada 100.000 diu) que fa que l’estomac se li tanqui, no té cura ha perdut 22 quilos i cada cop que se li tanca l’estomac ha d’ingressar a l’hospital, x a que li obrin, el que més m’ha impactat de tot, eren les llàgrimes de la seva companya mentre m’ho explicava. Quan ha acabat el seu relat, se n’ha anat, no m’ha preguntat res, no m’ha dit que feia allí, com m’anava, res, només m’ha dit:

TIO VIGILA AMB L’ESTRES.

CAnsat si, però no hi ha la meitat d expositors de fa dos anys

decaleg

http://www.votv.cat/videos/un-taller-ajuda-als-pares-amb-fills-adolescents

Llegia ahir sobre la importància d’una infància equilibrada “feliç” pel desenvolupament fútur del nen i adolescent, parlaven de l’equilibri del medi on creix en si, de l’entorn saludable, etc , de como la crisi actual afectarà els nens d’ara.

I en  va venir el cap el sopar recent amb els meus companys d’EGB,  he de dir que encara que no recordo aquella época  com uns temps econòmics “bollats” que es digui, però si com uns temps molt feliços, sense dubte  estic d’acord que l’entorn afectiu és fonamental , no només en el present de la criatura sinó també en el seu fútur .

En sembla que ara, 25 anys després de finalitzar EGB , m’adono de la sort que vaig tenir compartint la meva infància amb una gent tan maca, com eren i són encara els meus companys i amics d’escola , mai els agraïré prou deixar-me compartir jocs, estones i creixement amb tots i cadscun d’ ells .

Ja se n’ha anat el Papa, i crec que és el moment de parar a reflexionar sobre quelcom que he vist el meu voltant i francament m’ha preocupat. Vagi per endavant pels que no en coneixen que soc un laic militant, i com bé saben els meus amics, el meu anterior bloc vaig patir un enfrontament amb l’estat d’ EL VATICÂ que una persona humil com jo no s’esperava, ja que en varen a obligar a retirar un post , amb amenançes de demandes judicials , on després d’un estudi serio,és  concloïa que l’estat del Vaticà era una dictadura , espero que ara no llegeixin aquest .

 La meva preocupació rau en les actituds  poc tolerants que he pogut copsar el meu entorn, davant aquesta última visita papal.

Siguem clars, malgrat l’església catòlica, està en molt dels seus posicionaments allunyada del mon real, i de la realitat actual, malgrat defensa causes contra la raó humana com el tema del preservatiu, o com ara la seva passivitat en els casos de pederàstia interns,  almenys se la pot criticar, cosa que no és pot dir d’altres religions, el cas més alarmant  és una religió on els seus líders criden a matar   un dibuixant  únicament per caricaturitzar el seu Déu.

 M’ha sobtat veure actituds molt intolerants davant dels catòlics, actituds qualificaria en molts casos  d’hostils i que arriben de vegades a ser qualificades de xenòfobes. Curiosament bona part d’aquestes actituds les sostenen persones autodefinides d’esquerres i que no se n’adonen que el que estan fent poc difereix del que fa les persones d’ultra dreta amb altres col·lectius de nouvinguts,o que se jo d’homesexuals.Jo que en declaro totalment d’acord amb la línia de que no s’ha de gastar un euro públic en la vista de la cùria romana, més enllà de les despeses habituals que comportaria l’estada d’un cap d’estat, rebutjo també, els insults i l’actitud que molts laics han /hem tingut contra el Papa i en extensió contra els catòlics, sobretot i davant de tot :RESPECTE A TOTS I TOTHOM , NO IMPORTA COLOR , PROCEDÈNCIA NI RELIGIÓ