De política Ripolletenca 2 bis

El passat 22 de maig deia en aquest mateix blog, com en uns moments díficils per la política, actituds del tot legals però molt poc étiques d’alguns polítics sobretot en clau local, ajudàven i força a aquets descrédit, i centràva el meu post en la trajectòria política de  dos ex.regidors de Ripollet de CDC i EUIA respectivament que havíen impulsat la plataforma local d’UPyD (conegut amb el sobrenom popular del partit de la Rosa Díez).

Doncs 132 entrades , i bastants insults (per cert anònims) després, avui llegeixo a la premsa que ja han abandonat el partit, cinc mesos després se les piren vaja!  Això sí no es penses els lector que  la marxa ens donaria la notícia  del seu abandó de  l’activitat política ja que han creat una plataforma política sota el nom “Movimiento Democrático” (una mica de yuyu la veritat això de Movimiento), però quina credibilitat els queda aquests senyors? Com s’atreveixen, penso jo? Quina barra home! I encara haurem de soportar desenes de cartes a la prensa local d’algun d’ells al.lecionat-nos sobre moralitat i política.

NOVA TEMPORADA DE BOLOS

Començen una nova temporada on des de l’associació PREVENCIó. CAT farem varies xerrades sota el títol : Prevenció en el consum de drogues en joves i adolescents; Estratègies d’enfortiment del rol parental als seguents llocs de la província de Barcelona, com sempre les xerrades les subvenciona l’Àrea de Benestar Social de la Diputació de Barcelona, i resten obertes a tots els pares i mares d’adolescents que s’hi vulguin acostar, a més dels que la institució on es fa la xerrada.

El febrer és presenta bastant complert de xerrades, aquestes són les que estan previstes:

TERRASSA:

2 DE FEBRER A LES 19 HORES A L’ESCOLA SAGRAT COR

4 DE FEBRER A LES 19.30 A L’IES MONTSERRAT ROIG

18 DE FEBRER ALES 20.00 H A L’ESCOLA PÍA

CORBERA DEL LLOBREGAT

ACTE ÚNIC PER TOTA LA POBLACIÓ AL CASAL DE JOVES

10 DE FEBRER A LES 19.30

Es veia a venir, però és molt trist

Sota el títol “Un país harto de sus políticos”avui surt a EL PAIS, un llarg article  on s’ aporten  dades absolutament reals i científiques sobre quelcom del qual ja es vé parlant des de fa temps, la gran desafecció cap els  polítics  a Catalunya, de fet  en aquest mateix bloc fa dos anys dedicava una ampli post on donava el meu parer, a proposit d’incloure els polítics com una possible preocupació per la societat

Especialment desencoratjador el fet que el 30% de la societat consideri els polítics un “lastre” de la societat, o que ocupin el segon lloc  en les  preocupacions de la gent del país,però és unes altres dades procedents de l’estudi del CIS mensual, deien que el 92% de les persones amb fills entre 2 i 10 anys rebutjaven de ple que els menuts és dediquèssin a la política, terribles dades sense cap mena de dubte.

Jo penso, que ara que ja s’escolten sorolls de noves eleccions en el fons, els polítics haurian de fer un esforç, per marcar unes regles del joc netes, que ajudin a recupèrar la imatge de la POLÏTICA en general o si més no l’embrutin si encara hi ha més marge per fer-ho.

Haití i Santo Domingo una mateixa illa, un desenvolupament diferent

 

Haití, a l’esquerra. República Dominicana, a la dreta. Imatge de la NASA.

Presento un extracte d’un estudi que he llegit,fet per l’antròpoleg Diamond,   i m’ha semblat d’allò més interessant i és que el terrible terratrèmol que ha assolat Haití no pot atribuir a cap  raó -històriques, polítiques i ecològiques,  però l’enorme mortaldat si és imputable a la pobresa extrema del país. No només els edificis s’han enfonsat amb inusitada facilitat-compareu amb els terratrèmols que sacsegen habitualment Japó-sinó que el socors dels afectats és el propi d’un Estat fracassat en un país tercermundista que sembla que mai arriba a tocar fons.

En pocs llocs com a l’Illa de l’Espanyola s’aprecia per tal contundència les diferències que pot marcar una simple frontera: com insistentment han recordat els mitjans arran del tràgic terratrèmol a Haití, aquest país és el més pobre del continent americà, un trist rècord que posa el costat occidental de l’illa dels països més miserables d’Àfrica. L’altre costat de l’illa, però, l’ocupa un país estable i relativament pròsper, com la República Dominicana.

Una comparació dels nivells de Desenvolupament Humà, que elabora l’ONU, dels dos països evidència les enormes diferències entre tots dos:

-La República Dominicana ocupa el lloc 90 en la classificació del Desenvolupament Humà, exactament en la meitat de la taula mundial. Haití ocupa el 149, entre Papua Nova Guinea i Sudan.

-L’esperança de vida en néixer a la República Dominicana és de 72,4 anys, 11 anys més que el veí Haití.

-La renda per càpita d’Haití a penes és una sisena part de la de la República Dominicana (1.155 per 6.706 $ el 2009).

El motiu final de la misèria haitiana és ecològic però les seves arrels són d’índole política.  Per començar, la República Dominicana va ser colònia espanyola (allà va desembarcar Cristòfor Colom el 1492), mentre Haití va ser francesa. Paradoxalment va ser el desinterès dels espanyols per la seva meitat la que va evitar el desastre que començava a gestar-se a la veïna Taino, com es deia Haití abans de ser rebatizada:

“Mentre França va explotar els recursos haitians, Espanya va ignorar a la República Dominicana. Haití no va desenvolupar una agricultura comercial, i va tractar d’extreure la riquesa mitjançant els camperols. Com a resultat, la major part del país va ser usada sense cap criteri de sostenibilitat o previsió de l’impacte a llarg termini de les accions “.
El sistema esclavista creat pels francesos va ser ràpidament enderrocat després de la independència d’Haití (1804):
“Els antics esclaus van matar molts blancs, van destruir les plantacions i la infraestructura, a fi de fer impossible la reconstrucció del sistema esclavista i dividir les plantacions en petites granges familiars. Per molt que això satisfer els desitjos dels antics esclaus, a llarg termini resultar desastrós per a la productivitat agrícola d’Haití, les seves exportacions i la seva economia (…) Haití també va perdre recursos humans amb la matança de la població blanca o l’emigració dels supervivents “.
Durant la resta del segle XIX i com a reacció contra el període colonial, les elits haitianes van tancar el país al comerç, mentre la resta del món s’embarcava en la primera fase de la globalització.
I República Dominicana? Després de la independència va patir l’habitual concatenació de dictadors en aquelles latituds, culminant amb el sanguinari Leònides Trujillo. No obstant això, el successor de Trujillo, Joaquín Balaguer, tenia una sensibilitat ecològica que resultaria providencial per al país, com assenyala Diamond:
“Balaguer va reconèixer la necessitat que tenia el país de mantenir les seves fonts d’aigua boscoses per poder afrontar les necessitats energètiques de la República, mitjançant l’energia hidroelèctrica, així com garantir l’aigua per a les necessitats domèstiques i industrials. Poc després de convertir-se en president, va prohibir dràsticament tota la tala comercial en el país i va tancar tots els serradores (…) Balaguer va posar els boscos sota protecció del Departament d’Agricultura i va declarar la tala il legal un crim contra la seguretat de l’Estat “.

Mentre la República Dominicana protegia els seus boscos a Haití els minifundistes van talar els seus sense compassió. Com a resultat la meitat de l’illa continua sent boscosa mentre l’altra meitat està desforestada, com es pot veure a la imatge via satèl lit.

Xenòfobia en el supermercat

Intentaré descriure l’episòdi que he viscut aquest matí sobre les 14.00 del migdia en un supermercat , del qual obviaré el nom i la localització.

Dues caixes obertes i dues cues ben llargues, una al costat de l’altre, en toca en a mi , simultaneament a la caixa del costat li toca a una família de tres membres de color, una parella jove amb un bebe, al finalitzar el compte del costat, la senyora intenta pagar amb uns xecs de “La Caixa” prepagats, la caixera li diu que encara li queda 3 euros i 45 cèntims més de crèdit, que busqui algun altre producte per complertar la compra, com que no entenia l’idioma la compradora, la caixera li explica a crits el contingut expossat, i és fa el silenci al super, tots pendents de l’assumpte.

Quan finalitza , la meva caixera, el meu compte, i mentres jo busco les tarjetes (client, DNI i crèdit)es produiex el següent diàleg, entre la meva caixera (que espera que jo pagui) i la del costat (que espera que torni la senyora amb el producte) i amb 2 o tres persones per caixa esperant el seu torn:

Caixera 1. – Me dejas ver los tickets, no los he visto nunca

Caixera 2.- Toma son los de la asistenta

Caixera 1. Al veure els tickets exclama:- Joder y a mi no me los dan, todo para los de fuera !!!Y a mi por qué no me los dan?

En aquest punt, un que no es pot reprimir, ha entrat a la conversa, i li ha contestat a la caixera 1, que entre altres coses ella treballa, cosa que es coneix que els altres no, i que en semblava molt desafortunat el comentari treballant allí.

Teniu per segur que si el comentari el fa algú de la cua, no m’hi fico, però tal i com ha anat, ho he hagut de fer, que com ha reaccionat la caixera? Doncs com una fiera! Literalment m’ha dit:

_ Mi marido está en el Paro, y el Ayuntamiento todo para los de fuera, los de aquí nada!

He repetit el meu argument , en possat molt seriòs i m’he anat.

Per cert, com els lectors d’aquest blog ja sàbeu, tinc coneixements sobre el tema, i m’ha estranyat veure aquells tickets de “LA CAIXA” li he seguit el rastre i m’he assebentat que no eren de l’Ajuntament, sinó era un ajut econòmic que atorga Càrites, amb col.laboració amb La Caixa i aquesta cadena de supermercats , per les famílies sense cap cap recurs i que tenen un nadó, bescanviable per productes per l’infant (cosa que debia ser el que dueint en el carrito).

Com diu el meu admirat i estimat Ferran G, “qualsevol dia aquesta tensió social esclata i no hi haurà qui ho pari, i tinguem per segur que si fusilen en algú, aquests serem nosaltres “

Els xòfers de l’Alcalde

Llegeixo a la premsa com la nova Alcadessa de Santa Coloma, última la reestructuració del consistori despatxat els últims tècnics d’absoluta confiança de l’anterior alcalde. Correcte, ho trobo d’allò més bé, la figura del tècnic de confiança és el que té, la seva supeditació al càrrec és directament proporcional al que duri el càrec aquell que l’hi ha fet costat. Se li planteja un dubte gran a l’alcadessa que fer amb els dos xòfers que tenia en Bartomeu Muñoz? Ella per supossat no els vol, no per la seva vinculació amb en Muñoz, sinó pel que supossa èticament tenir xòfers.

I en aquí  és on en vull aturar. Com és que un Alcalde, l’home escollit pel poble, per defensar els seus interessos, és permet el luxe lliberal, de dur no un sinó fins i tot dos xòfers? La resposta la trobem a EL PERIÔDICO, ens diu és que vivia a Barcelona i li eren necessàris, argumenta el diari. Quina barra penso! És que a ningú més li escandalitza, que el màxim responsable d’un consistori que fa bandera del transport públic, no pugui agafar el metro (que fa anys que arriba fins a Fondo!!!) per anar de casa seva a l’Ajuntament, o en tot cas, si és que l’important senyor  no ha tingut el temps de treure’s el carnet i conduïr ell mateix el cotxe,  o be li sembla que aquesta és una activitat reservada a altres clases socials diferents a la seva , collons que agafi un taxi!

I és que  aquests detalls , diuent molt d’un polític, veiem com per exemple el President d’una comunitat com Cantàbria, arriba a la Moncloa en Taxi, i alguns alcaldes de ciutats mitjanes i fins i tot petites, no es poden moure sinó és en xòfer.A l’imaginàri públic  la del xòfer , és una figura que s’associa a grans empresaris que van fumant un gran puro, mentres davant condueix un pobre home que amb dificultat arriba a final de mes, aquestes coses s’han de cuidar, molt bé per polítiques com Parlon per sense perjudicar l’obrer , els conductors ja ha manifestat que no els despatxarà, ha renunciat a aquest servei pel que representa, demostra això que les noves generacions de polítics tenen més ètica?

EL DE LA BARBA DE “MARTES Y TRECE”

Hi ha gent que val molt la pena conèixer-la i que hom se la mira en certa admiració, fonamentalment per la seva integritat, quan el camí més fàcil era un altre, aquest és el cas de Fernando Conde, més conegut com el de la “barba de martes y trece”. Un dia en plena pujada de popularitat, aquest trio humorístic va passar a ser duet, els noms dels seus components ens sonen a tots en el nostre interior com a molt coneguts, Josema Yuste i Millan Salcedo, molts els associem a la Pantoja o a  Mostoles i les seves famoses  “empanadillas” però els que pocs recordem és que ells eren tres, i precisament el gag madrileny dur el segell del tercer de’n Fernando Conde, gran actor consagrat a grans papers clàssics avui en dia .

Aquest Nadal, vaig tenir oportunitat de veure El Mercader de Venècia, on és actor i productor acabat l’acte en una petita roda de premsa preguntat sobre els motius de l’abandó del duet contesta:

“Mira, yo creo que en la vida todo tiene un tiempo. Dejé Martes y Trece, entre otras cosas, porque yo no soy humorista y porque antes de Martes y Trece yo tenía mi pequeño currículum como actor. Me formé en el teatro. He soñado en mi vida con ser muchas cosas, excepto humorista. La fundación de Martes y Trece fue fruto de una iniciativa personal de tres actores en paro. Ninguno de los tres habíamos soñado con ser humoristas. Estuve en Martes y Trece, del cual soy co fundador, durante ocho años. Aporté mi posible ingenio, mi posible vis cómica y mi posible talento como actor, pero llegó un momento en el que consideré que mi etapa con Martes y Trece había concluido porque ni me divertía como en sus comienzos y ni yo crecía como actor ni permitía crecer a Josema y Millán como humoristas. Y hay un dicho que dice que no se puede estar en misa y repicando, así es que aún proporcionándome éxito, dinero, popularidad, haber tenido la oportunidad de conocer a gente extraordinaria en todos los ámbitos de la sociedad, políticos, toreros, futbolistas, escritores, periodistas, gente llana del pueblo y algún que otro imbécil, opté por abandonar.”

Davant aquesta resposta, un servidor que l’estava escoltant no poder més que treure’s el barret , posar-se dempeus, i aplaudir, ja sé que n’hi haurà molts que no compartiran el meu criteri, però creieu-me, si hi haguessin més persones com ell pel món, molt millor ens aniria.

REINICI & QQ

+

ATURADA NADALENCA

bon nadal i bon any 2010 !

UN CURT PER SI DISPOSES DE 4 MINUTS DURANT AQUEST NADAL i vols passar una estona bonica :

M’estaré tornat fatxa estava pensant? Només cal que m’ho digueu.

Avui he mantingut una llarga conversa amb en Josep Maria, el cap de cuina, de l’escola d’hoteleria Vapor Llonch de Sabadell. Com ja explicat varies vegades jo soc el tutor dels 10 nois que dins un programa anomenat Coneixement d’Oficis, possibilita que els dijous al matí aquests nois enlloc d’anar a l’institut visitin les instal•lacions de Vapor Llonch, de l’Ajuntament de Sabadell i facin un tastet de diversos oficis (fusteria, electricitat, hoteleria entre d’altres) I és que hi han unes normes molt estrictes de compliment dins el programa, normes que afecten al saber estar, al saber fer, puntualitat etc, per exemple si dos dies arribes tard vas fora del projecte, si en comportes malament igual ,etc.

En Josep Maria a la reunió que tutors dels instituts i responsables dels tallers tenim a principi de curs, va plantejar la següent dicotomia, en el seu taller hoteleria, per normes de salut i higiene és prohibit que cap treballador que dugui “piercings” estigui dins la cuina, i ell pretenia estendre la norma els nostres alumnes, i així ho va plantejar, sense molt èxit entre els meus col•legues, que al•legant a la normativa general, i a certs principis pedagògics van aconseguir que el noi/a que dugui aquests tipus d’arracades ornamentals, no entri a la cuina però que desenvolupi tasques d’ajuda el que els professionals anomenant “sala” que no és altre cosa que la part del restaurant on els mortals ens seiem a menjar.

Doncs bé, jo vaig ésser de la minoria de tutors que emprant també arguments pedagògics defensar que les normes són clares, no és pot dur piercings al taller d’hoteleria i no se’n pot dur i el que dugui cap a casa sense més discussió. La meva argumentació és bassa en que entenc que el Coneixement d’oficis , prepara els nois pel món laboral, i la realitat és clara (ens agradarà més o menys) però no hi ha interpretacions possibles, en el món laboral real si duus un piercing no pots entrar a la cuina d’un restaurant, o te la jugues a que una inspecció sancioni al propietari, i el C.O, fonamentalment el que fa és això dotar d’eïnes laborals, més val que et facin fora d’un taller que d’un treball.

En Josep Maria, m’ha vingut a dir que si jo estava d’acord amb una interpretació més restrictiva de la norma que els meus col•legues, que la podíem aplicar pels nostres xavals, que com ho veia. Dels 10 nois, 3 – és adir un 30%- m’ha dit que duent piercins enganxats amb no sé quina grapa que no és poden treure de la cara, que se n’endurien un tros de carn, ho he tingut clar, els hi he dit que no podran venir els propers dos dies al taller, i estic fermament convençut, que ho he fet pel seu bé, i per a què en treguin un profit el dia de demà, cal que se n’adonin de que dur això a la cara malgrat el rendiment estètic que en puguin treure els durà un peatge econòmic, no poden accedir a segons quines feines.

M’estaré tornat fatxa estava pensant? Evidentment la meva decisió és reversible només cal que m’ho digueu.